En el fragment del llibre “Sobre la fotografia” publicat el 1975 de Susan Sontag, l’autora, directora de cinema, guionista
i professora novaiorquesa es
planteja el fet que la nostra humanitat segueix sent retrograda i ancorada en el passat però que gràcies a la fotografia ens hem adonat que val
la pena observar i conèixer; que
tenim la possibilitat de capturar els racons més inhòspits del món i fer-los nostres.
Fa una petita
referència al
film francoitalià “Les Carabiniers” de Goudard, on dos pagesos marxen a la guerra amb
l’afany de matar, destruir i apoderar-se d’allà on es dirigeixin. Retornen amb
sacs plens de postals i fotografies de tots els seus records, expressant així que
la càmera és la millor arma per saciar les ganes
de conquerir, ja que amb cada foto adquirim l’indret que hi apareix.
Finalment compara allò que s’escriu amb el que es fotografía i arriba a la conclusió que el que es
redacta sobre una persona o un esdeveniment sempre serà una
mera interpretació, mentre que les fotografies són afirmacions del món, petits
fragments de la realitat.
Jo personalment considero que sí és cert
que mitjançant les fotografies podem guardar infinitat de records,
moments i indrets, però discrepo en l’aspecte que una fotografia és sempre
una certesa de la realitat, ja que actualment la
majoria d’imatges que ens arriben han estat retocades o fins i tot totalment canviades. A més segons el pla de visió que s’agafi, el fotògraf pot crear un efecte visual diferent,
per tal de fer-nos veure el que l’interessa.
