Curtmetratge "La culpa"

El curtmetratge La Culpa, del director i guionista David Victori,  presenta un home molt afectat per la mort de la seva dona. En buscarà el culpable i s'enfrontarà a ell amb pistola en mà. Serà capaç de matar-lo?
Durant els crèdits inicials veiem un home pujant les escales des d'un angle zenital, imatge que es repetirà al llarg del curt. El protagonista es para a la primera porta del cinquè pis amb la mirada perduda i mitjançant un Flash Back, podem descobrir per què es troba aquí.
Veiem una parella passejant feliç, celebrant l'embaràs de la dona. Truquen al marit i la noia agafa les claus del cotxe per avançar-se. Aleshores un home que va corrents colpeja al que estava parlant per telefon i mitjançant un pla de detall veiem que porta el bossa de l'Elena, la protagonista. Quan va a buscar-la la troba morta a terra.
Després de recordar aquesta desagradable escena es decideix finalment a entrar al pis. Se sent de fons una música d'intriga, que et fa està expectant. Força l'entrada i camina pel passadís amb l'arma tremolant, al final desenfocada, es pot apreciar una persona rere la porta del menjador. Mitjançant un primeríssim primer pla veiem com el protagonista clava la mirada en l'assassí de la seva esposa. El dispara i el mata. En un pla conjunt veiem al menjador els dos homes i el fill del recent assassinat, que es queda mirant al nostre protagonista. Mentre surt del pis observem que es gira el pla de filmació, a mi em transmet el trasbalsament de l'home que no sap com assumir el que acaba de fer.
Am un pla aberrant es veu com va baixant les escales, però mai avança, sempre acaba al mateix pis, al cinquè. Es repeteix el pla zenital de les escales. El nen l'observa altre cop incrementant el sentiment d'acorralament. Intenta obrir les portes, però totes són tancades i torna a veure la imatge de l'home que ha matat. Amb un primer pla del protagonista i el moviment veloç de la càmera, el rostre suat i la manca de respiració ens expressen el fort sentiment de culpabilitat del protagonista.
Aleshores el nen li clava unes tisores i aquest fuig arrossegant-se. Per amagar-se entra a l'altre pis i s'adona que té l'oportunitat de tornar a començar, durant uns segons es torna a girar el pla de filmació. Torna a apuntar l'home amb la pistola, però aquest cop li demana explicacions. Apareix el nen i després de què el protagonista fos amenaçat, a través del desenfocament es canvia d'escena i surt a l'escala. Es para en sec abans de baixar les escales i es fa un tràveling vertical descendent, fins a enfocar als peus que baixen esglaó rere esglaó.
Per fi va baixant els pisos fins a arribar al carrer, mentre que l'assassí baixa amb l'arma de pressa per atrapar-lo. Gràcies a la repetició del pla zenital de les escales, veiem com també ha quedat atrapat en el mateix pis, sense poder avançar.
La il·luminació general del curt és tènue, ja que la trama és força rocambolesca. Es tracta d'un muntatge discontinu.
El treball dels actors, sobretot de Leo, el protagonista és molt bo. S'ha transmès l'essència del curt i el seu missatge gràcies a la bona interpretació i expressió.
El director ens ha volgut presentar una situació que ens faci adonar-nos, que acabar amb la vida d'algú no és un fet gratuit, i que la culpabilitat és un sentiment que ens pot turmentar.
Les escales volen recordar a la pel·lícula Màtrix, amb la que és relaciona també pel fet d'estar atrapat en una realitat paral·lela.
Personalment m'ha semblat interesant, per què no he perdut l'atenció en cap moment i m'ha fet reflexionar sobre com reaccionaria si sabés qui ha matat a una persona que estimo; si realment la venjança val la pena.

Anàlisi de fragments de pel·lícules

"Citizen Kane"

Fragment de la pel·lícula "Ciutadà Kane", estrenada l'any 1941 i dirigida per Orson Welles.
Durant aquesta escena, en blanc i negre, veiem una discussió matrimonial entre Susan Alexander Kane (Dorothy Comingore) i Charles Foster Kane (Orson Welles).
La seqüencia, comença amb un pla de detall d'un diari, combinant-lo amb la veu en off de la dona queixant-se. Seguidament es realitzen plans mitjos d'ambdós i a continuació es capta un pla general de l'estança, per tal de poder ubicar l'acció. Després de rebre la carta, s'usa el tràveling lateral per seguir els passos de l'home. Aleshores s'estableixen una serie de lleugers picats i contrapicats, amb els que ens volen donar la sensació d'estar veient el que passa des dels ulls dels actors.
El protagonista trenca la carta i a la vegada veiem a Susan per darrera enfadada. Es tracta d'un muntatge continu, ja que tots els plans ocorren seguits en el mateix moment, no hi ha el·lipsis ni salts temporals. No escoltem música de fons, per què pretén donar força a les veus.
S'acaba aquest fragment amb un primeríssim primer pla del rostre de la dona, que l'obra de Charles Foster va tapant, amb la intenció d'expressar l'autoritat de l'home i la resignació de la dona.

"El nom de la rosa"

A continuació trobem un fragment de la pel·lícula  italo-franco-germana "El nom de la rosa" de 1986, dirigida per Jean-Jacques Annaud, basada en la novel·la d'Umberto Eco. Ambientem la trama a l'edat mitjana, on en una abadia succeeixen fets molt estranys.
Situem dos monjos que van en un burro per un camí, un troben una jove sola. La boira inicial ens suggereix cert misteri. S'estableixen una sèrie de primers plans amb la música de fons, sense diàleg, predominen els sorolls ambientals, com els passos dels ases i el vent que bufa amb força. La cara de la noia no la veiem, fins que en fan un primeríssim primer pla, i a continuació s'estableixen més d'aquest tipus entre el jove franciscà i la dona, que s'atura i se somriuen mirant-se fixament.
Quan el protagonista veu la silueta del seu mestre allunyant-se decideix que ha de marxar, sense estar-ne massa segur. La noia queda mirant amb cara de desolació com aquest també parteix. La boira que va difuminant els personatges, serveix de transició per a la següent escena.
Per acabar, veiem un gran pla general, d'una muntanya nevada i solitària per on segueixen la seva ruta els monjos. Cada cop la imatge s'allunya més i més fins que ja no podem veure els personatges, mentre el protagonista ja vell, explica la seva història.

"The Matrix"

Matrix és un pel·lícula de ciència-ficció i acció del 1999, escrita i dirigida pels germans Larry i Andy Wachowski. 
A l'inici del fragment de la pel·lícula (L'elecció de Neo), veiem un pla contrapicat de l'edifici seguit d'un moviment ascendent de panoràmica vertical i un pla zenital, que ens situa sobre de la pluja per què vegem com cau. A continuació fa servir un tràveling rotatiu, per donar èmfasi al fet de que estàn pujant unes escales. S'enfoca als personatges en un pla mig curt des d'un angle lateral, mentre mantenen una conversació abans de creuar la porta.
Quan entren a l'estança, els llampecs fan ressaltar la silueta de Morfeu al costat de la finestra i després es fa un primer pla de la seva cara. Els personatges es presenten i comencen a parlar, durant la seva conversació no hi ha música de fons, només s'escolten alguns trons, que pretenen crear un ambient més tenebrós. Hi ha una alternança de primers plans entre els personatges, en Mofeu li explica per què està aquí mentre en Neo l'observa expectant.
Durant un moment veiem un pla de conjunt dels dos sofàs col·locats un enfront de l'altre i la petita taula amb el got d'aigua centrada entre ells. Aleshores Morfeu deixa la caixa amb la caixeta amb la qual ha estat jugant, sobre la taula, i li ofereix les dues pastilles a Neo. Veiem reflectit el rostre d'aquest  en un pla de detall de les ulleres de Morfeu.
L'escena acaba amb un fort tro mentre Neo pren la pastilla vermella.

Color Blau - Txarango, La dansa del vestit

Comentari denotatiu i connotatiu d'una imatge

La imatge “Mort d’un milicià” de Robert Capa va ser presa el 5 de setembre de 1936, és una de les més conegudes de la Guerra Civil espanyola i es considera una fotografia icònica del segle XX.
Robert Capa va néixer a Budapest, fill de mare modista i pare pensador intel·lectual, va ser un dels fotògrafs corresponsals de guerra més importants de la seva època.
La fotografia té un enquadrament horitzontal, amb el que pretén col·locar el personatge a un extrem i donar també importància a un paisatge o espai. És gairebé un pla sencer, tot i que els peus no es veuen totalment; apareixen una mica tallats.
El centre d'interès de la imatge és la mort de Federico Borrell García. La línia dominant és la d’horitzó. Utilitza de forma expressiva la mirada del milicià, que marca una trajectòria, per això el fotògraf deixa un espai lliure a la dreta, amb la intenció de donar una sensació d’espai o aire. L’equilibri visual és a l’esquerra, on trobem el soldat.
L’angle de la imatge és un lleu contrapicat, ja que dóna la sensació que l'han fet des d’una part més baixa d’on ocorre l'acció fotografiada.
Veiem profunditat de camp per què tant el primer terme com l’element més allunyat estan totalment enfocats i els podem veure de manera nítida.
Pel que podem apreciar, ja que la imatge és en blanc i negre, la llum és del matí, és una llum directa, ja que es projecta l’ombra del milicià. La fotografia no té color i la veiem en escala de grisos.
En l’anàlisi connotatiu podem dir que és una imatge totalment icònica, ja que mostra un fragment de la realitat tal com és, no és gens abstracta. És senzilla, per què d’un cop d’ull la podem comprendre, no hi ha elements que ens distreguin per entendre el missatge.
Aquesta fotografia, a causa del context històric en la que va ser presa, pot despertar diferents sentiments, segons el sector de la població que la vegi. Durant la Guerra Civil espanyola es varen crear dos bàndols antagònics, els nacionals franquistes i els republicans i segons les nostres creences podem experimentar diferents emocions. En aquella època va considerar-se una fotografia molt original, perquè trencava amb les típiques imatges que es veien dels conflictes bèl·lics.
La funció principal d’aquesta imatge és la d'informar-nos de la crueltat de la guerra i fer-nos emocionar, per tant també té una funció emotiva.
L’home cau abatut, a la fotografia sembla que sigui lentament, però segurament devia caure de cop, aquest fet representaria el codi gestual. El prat cordovès on està situada la imatge seria el codi espacial. El codi escenogràfic està format pel vestuari (camisa, pantalons), la roba senzilla del soldat i l’escopeta. El codi cromàtic és en blanc i negre. No hi ha cap text que aparegui o es relacioni amb la imatge.
Personalment, aquesta fotografia m’ha dut a recordar el meu besavi, que va pertànyer i va ser empresonat durant la guerra per col·laborar amb els “rojos”. El que més m’intriga és saber si és una imatge real o preparada i em sobta la sang freda amb la qual els fotògrafs de guerra poden realitzar aquest tipus d'imatges. Realment el fet d’arriscar la teva vida, per a poder mostrar al món les injustícies que ocorren és vocacional.



"Mort d'un milicià"



Robert Capa

CREACIÓ D'IMATGES

-ENQUADRAMENT:

       1. PLA DE DETALL

2. PRIMERISIM PRIMER PLA

3. PRIMER PLA

4, PLA MIG CURT

5. PLA MIG LLARG

6. PLA AMERICÀ

7. PLA SENCER

8. PLA CONJUNT

9. PLA GENERAL

10. GRAN PLA GENERAL

-COMPOSICIÓ:

1. LÍNIES DOMINANTS CORBES

2. LÍNIES DOMINANTS DIAGONALS AMB PUNT DE FUGA

3. ELEMENT EN MOVIMENT I PES VISUAL A LA DRETA

4. COMPOSICIÓ CLÀSSICA

5. COMPOSICIÓ REGLA TERÇOS

-ANGULACIÓ:

1. ANGLE MIG FRONTAL

2. ANGLE MIG DE 3/4

3. ANGLE MIG LATERAL

4. ANGLE PICAT

5. ANGLE CONTRAPICAT

6. ANGLE ZENITAL

7. ANGLE NADIR

8. ANGLE ABERRANT

9. ANGLE A RAN

-IL·LUMINACIÓ

1. LLUM ARTIFICIAL DIFUSA

2. LLUM ARTIFICIAL DIRECTA

3. LLUM NATURAL DIFUSA

4. LLUM NATURAL DIRECTA

5. TEXTURA EVIDENT

6. CONTRAST DE COLOR

FUNCIONS DE LA IMATGE

IMATGE AMB FUNCIÓ INFORMATIVA

IMATGE AMB FUNCIÓ EXPRESSIVA-EMOTIVA

IMATGE AMB FUNCIÓ EXHORTATIVA

IMATGE AMB FUNCIÓ POÈTICA

IMATGE HIPERBÒLICA

Festival de Cinema de Sant Sebastià

El Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià és un certamen cinematogràfic de màxima categoria. És el festival de cinema més important d’Espanya i un dels més prestigiosos d’Europa. Se celebra anualment a finals del mes de setembre a la ciutat basca de Sant Sebastià. La seva primera edició va ser al 21 de setembre de 1953, per tant aquest 2015 se n’ha celebrat el 63 aniversari.
Consta de diversos premis oficials: la conquilla d’or per a la millor pel·lícula i les de plata per al millor director/a, per al millor actor i per a la millor actriu. També trobem dos premis més del Jurat a la millor fotografia i al millor guió.
Aquest any els guanyadors dels premis han sigut els següents:
• Conquilla d’Or a la millor pel·lícula: “Sparrows”- Dirigida per Rúnar Rúnarsson. La història d’un adolescent de setze anys, Ari, que després d’haver estat vivint amb la seva mare a Reykjavík, ha de tornar a viure amb el seu pare, amb qui té una relació difícil, a la remota regió dels fiords. Els seus amics de la infància han canviat molt i en general tota la complexitat de la situació el fan buscar i plantejar-se el seu camí.
• Conquilla de Plata al millor director: L’ha rebut Joanchim Lafosse gràcies a la pel·lícula “Les chevaliers blancs”.
• Conquilla de Plata al millor actor: Aquest any l’han guanyat dos actors; Javier Cámara i Ricardo Darín, ambdós participen en la pel·lícula “Truman”.
• Conquilla de Plata a la millor actriu: La guanyadora és Yordanka Ariosa protagonista de la pel·lícula “El rey de la Habana”.
• Premi del Jurat a la millor fotografia: S’ha atorgat a Manu Dacosse per la pel·lícula “Evolution”.
• Premi del Jurat al millor Guió: Ha estat per als germans Jean Marie i Arnaud Larrieu, els guionistes de la pel·lícula “21 nuits avec Pattle”.

Així va finalitzar aquesta edició del Festival de Sant Sebastià, on hem vist néixer noves promeses del cinema.

Francesc Serra "L'artista al seu taller"

Fa ja una setmana vaig passar pel Centre Cívic de Sant Andreu del Palomar, el meu barri, per veure l’exposició fotogràfica de Francesc Serra “L’artista al seu taller” on podem trobar imatges dels artistes catalans més influents del segle XX en un àmbit de confiança i amistat, que fuig de qualsevol retrat forçat. Hi podem trobar 33 fotografies en blanc i negre i sorprendre'ns en veure cares tan conegudes com les de Ramon Cases o Santiago Rossinyol.
Personalment no és una exposició que per mi mateixa hagués anat a veure, però quan vaig posar més atenció als detalls i a la naturalitat amb què estaven fetes aquelles fotografies, vaig adonar-me que cadascuna explicava una història que calia ser admirada.

Susan Sontag “Sobre la fotografia

En el fragment del llibre “Sobre la fotografia” publicat el 1975 de Susan Sontag, l’autora, directora de cinema, guionista i professora novaiorquesa es planteja el fet que la nostra humanitat segueix sent retrograda i ancorada en el passat però que gràcies a la fotografia ens hem adonat que val la pena observar i conèixer; que tenim la possibilitat de capturar els racons més inhòspits del món i fer-los nostres.
Fa una petita referència al film francoitalià “Les Carabiniers” de Goudard, on dos pagesos marxen a la guerra amb l’afany de matar, destruir i apoderar-se d’allà on es dirigeixin. Retornen amb sacs plens de postals i fotografies de tots els seus records, expressant així que la càmera és la millor arma per saciar les ganes de conquerir, ja que amb cada foto adquirim l’indret que hi apareix.
Finalment compara allò que s’escriu amb el que es fotografía i arriba a la conclusió que el que es redacta sobre una persona o un esdeveniment sempre serà una mera interpretació, mentre que les fotografies són afirmacions del món, petits fragments de la realitat.
Jo personalment considero que sí és cert que mitjançant les fotografies podem guardar infinitat de records, moments i indrets, però discrepo en l’aspecte que una fotografia és sempre una certesa de la realitat, ja que actualment la majoria d’imatges que ens arriben han estat retocades o fins i tot totalment canviades. A més segons el pla de visió que s’agafi, el fotògraf pot crear un efecte visual diferent, per tal de fer-nos veure el que l’interessa.

L'Alhambra

Aquest és un dels records del meu viatge a Granada, es pot apreciar un dels racons de la majestuosa Alhambra, un indret per perdre’t del món durant la seva visita; mentre aprecies la grandiositat dels seus jardins i el treball de cada petit detall de la seva construcció.